Avui s'han iniciat les activitats del crèdit de síntesi dels Drets Humans. La primera a la que hem assistit s'ha impartit al C/ Sta.Clara. A l'auditori Narcís de Carreres hem tingut el plaer d'escoltar les vivències de Chema Caballero: un missioner javerià que va anar a Sierra Leone.

La xerrada estava centrada als nens soldat. Contràriament al que pensàvem, també es consideren menors soldat aquells que recullen llenya, netegen o serveixen d'esclaus sexuals. Es trobaven nens dels dos sexes per igual. Tot començava amb un segrest de nens per part dels rebels. Quan eren prou grans, eren entrenats a camps especials. Per assegurar que el nen no escapés del camp, l'obligaven a matar algun familiar, cremar casa seva o altres actes que provoquessin un rebuig per part de la família.

Molts ens preguntàvem per què nens?, doncs la resposta és ben senzilla: al no pensar tant com els adults, són més cruels i freds a l'hora de matar. Tot i això, alguns també servien d'escut humà per als rebels. El bruixot els feia creure que les bales es convertirien en aigua abans de tocar-los. Actualment hi ha uns 300.000 nens combatint a tot el món.

Ens explica la seva història, començant pel 1992. Any en el que va arribar a Sierra Leone. Allà se'ls hi va ocòrrer de rehabilitar nens soldat i re-insertar-los a la societat. En un antic hotel de 5 estrelles van muntar un centre d'aquestes característiques i van començar a negociar amb els rebels per aconseguir nens. Al principi els donaven ferits o nens que els molestaven a canvi d'un sac d'arrós. A mida que anava augmentant el nombre de nens, el preu feia el propi. Quan el centre es va cansar de l'abús, va intentar convèncer les forces de pau de l'ONU perquè els portessin ells els nens. Després d'una intensa lluita contra la neutralitat dels "cascs blaus", van aconseguir-ho.

Un cop muntat el centre i aconseguits els nens, relata, començava el tractament. Era un procés llarg i dur per la dificultat psicològica. Al principi molts presumien de les seves atrocitats, per fer-se un lloc. El sistema ideat per Caballero i els seus, consistia en atabalar-los l'horari diari perquè així no pensessin en el que havien fet ni en el seu passat. Al final explicaven la seva història i començava la curació.

Quan estaven rehabilitats tenien dues opcions: una era tornar amb la seva família, però molts havien matat un familiar i les famílies ja no els volien. Se les intentava convèncer de que ara eren diferents; en el cas de que no les poguessin convèncer o que no tinguessin família, els ajuntaven en pisos tutelats i allà convivien fins que eren independents totalment. Quan sortien d'allà treballaven, es casaven... Feien la mateixa vida que qualsevol altre persona.

El conferenciant expressà la seva disconformitat amb aquestes pràctiques i donà tres raons per les quals hi havia conflictes d'aquest tipus: les matèries primeres albergades per Àfrica representen una gran font d'ingressos si algú els explota. Això atrau Occident i per rebre-les a menys preu o beneficiar-se més es provoquen guerres al gust. En segon lloc tenim el tràfic d'armes: els països guanyadors de la 2a Guerra Mundial són els principals venedors mundials. Espanya és beneficiada generosament al ser la primera venedora a l'Àfrica negra. Per últim, l'intrèpid missioner destacà també el fet de que hi ha tribus que viuen en guerra amb altres i que no tenen cap país; se senten naturals d'aquella tribu, però no del país.

Com a anècdota, ens va recordar les experiències viscudes pels nens al centre; molts cops víctimes i abusadors havien de conviure junts. Per afrontar aquestes diferències es van crear equips de futbol. Al principi els entrenaments se suspenien per la brutalitat que contenien: els que abans eren enemics no s'acceptaven.

Contra tot pronòstic, es demostrà que el futbol uneix gent i quan es marcava un gol s'oblidaven diferències. Aquesta era una barrera superable, però segons conta Chema, va parlar amb un actual taxista de la capital i aquest li va comunicar el seu malestar. Encara somiava amb els crims comesos contra la seva família i no dormia bé.

A continuació, les preguntes que es van succeïr després de la conferència:

Les colònies segueixen existint?

Durant la guerra freda, les colònies africanes estaven dividides en partidaris dels EE.UU i partidaris de la Unió soviètica. Quan cau el comunisme, les metròpolis tornen a les seves antigues colònies, amb un nou colonialisme, utilitzant governs corruptes.

Com podem ajudar?

El problema de Àfrica està en Europa. És important que la gent s’informi sobre aquest problema, i després actuï en conseqüència: sent responsable amb el vot.

Què va passar amb els rebels que utilitzaven nens soldats?

Es va jutjar als 10 grans responsables de la guerra, i això implica que molts culpables quedessin impunes i que les víctimes no rebessin justícia.

Algun cop ha patit per la seva vida?

Quan estàs enmig d’una guerra, assumeixes el risc. Algun cop he estat amenaçat però és part de la missió. Recordo que un cop el cap dels rebels es va presentar al centre per endur-se els nens; llavors estava molt espantat, però en aquests moments has de fer veure que no t’afecta i aguantar fermament fins que passi. M’hi vaig negar i quan va marxar em vaig tancar a la meva habitació a plorar.

Hi ha desinformació sobre aquests temes?

Sí, la informació se’ns dóna influïda pels mitjans de comunicació. Ara se’ns mostra Gadafi com un assassí, quan fa poc era considerat gran amic d’Occident (li va regalar un cavall a Aznar...). Avui dia és difícil trobar informació objectiva, però per això hi ha Internet.

S’ha exportat a altres països els seu programa de rehabilitació?

Sí, a altres països amb el mateix problema. De vegades hi ha el problema que mentre tu estàs rehabilitant aquí en tornen a segrestar a un altre lloc.

Els africans estan subjectes a països que no són el seu?

Són els africans els que han de decidir a quins països pertànyer. Hi ha distincions entre tribus als mateixos països. És un problema polític, hi ha tantes distincions ètniques...

Amb un video sobre els nen soldat, ens acomiadem fins a una altra aportació.